Cahier de nature

Marina Berdalet
Del 24 de març al 25 d’abril de 2009
Maison des Arts
Évreux

Descripció

Això comença pel full blanc, pel pla i espai circumscrits pels seus límits; pel gest de la palma o del dors de la mà apreciant el gra o la finor del paper; per la crida dels llapis, nous o usats i escurçats; pel joc hàbil de la navalla que esculpeix i afina la punta lliscant de la fusta fina al grafit; per la gamma de mines disposades a prop, de la més dura a la més suau; pel contacte elàstic i sensual de la goma, per la negror de la tinta i pels pinzells…

Això comença pel desig de dibuix, per la fascinació i l’embruix de l’objecte, del motiu a dibuixar, per l’espera i el silenci necessaris a l’observació.

Això comença per una intenció –un designi, un desig a transcriure, a transmetre. Com tota obra, el dibuix té l’origen abans del dibuix.

El designi és projecció. El dibuix és projecció del desig i de l’observació. És necessitat d’expressió i de memòria. Cal recordar la llegenda de Dubitade, que intenta expressar el seu amor al seu estimat i conservar-ne la “presència” traçant el contorn de la seva ombra projectada sobre el mur abans que parteixi. Jean-Jacques Rousseau creia en l’amor inventor del dibuix, i Jacques Derrida va escriure: “… Com si el dibuix fos declaració d’amor destinada a la invisibilitat de l’altre…”

El dibuix neix de l’ombra original, és l’origen de les arts, n’és la seva essència, és essencial.

Sigui croquis, esbós preparatori per a una altra tècnica o obra autònoma que afirma la seva pròpia identitat, el dibuix perdura des dels orígens, adaptant-se a les fluctuacions pròpies de les èpoques, a la seva cultura i a les seves modes. Fins fa poc considerat com un art menor, actualment apreciat pels amateurs, manifesta malgrat la seva aparent modèstia la invariabilitat dels seus mòbils i de la seva necessitat.

Els dibuixos de Marina Berdalet responen a aquesta necessitat.

Són per a ella “una prolongació del cos”. El gest repetitiu genera en “capes obsessives” una imatge “que creix com un ésser vivent”, lentament, sense pressa, fins al moment en què “la imatge fixada” li és suficient. Aquest lent treball de repetició, que ella anomena “estructura del gest”, per abstracte que sigui en la seva realització, no prové pas d’enlloc. Retroba en l’inconscient de l’artista els espais i paisatges on la grafia de la vegetació es troba amb extensions d’aigua o de neu, on les corbes es recorden dels turons catalans, on les ramificacions imiten l’arbre. El format dels dibuixos és a la justa mesura dels gestos, i el cos s’investeix totalment de la frontalitat del paper. “El cos és ritme” va escriure Marcelin Pleynet. El traç ritma el pla, genera l’espai, es fa acariciador o més violent, mai agressiu. Els blancs preservats són respiració i alè, repòs i poesia. Per avançar més en la seva recerca, Marina Berdalet canvia el mètode, abandona momentàniament els llapis per la tinta i els pinzells. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l’art que té en compte l’experiència de mestres moderns. El paisatge neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d’una voluntat descriptiva que tendiria cap a l’anècdota. Són les grans constants del món visible i la “poètica de l’espai” el que intenten captar els dibuixos de Marina Berdalet.

No limitant-se a una visió exclusiva, aquesta artista explora el dibuix en la diversitat de les seves tècniques i en la pluralitat de les seves opcions. L’estudi quasi científic de plantes, de les quals segueix quotidianament l’evolució, des de la germinació fins a l’afebliment, mostra un altre aspecte, i no dels menors, de la seva creació. Titula aquestes sèries, de més de quatre-cents dibuixos, “moviments del silenci”. Captar el moviment, el temps que passa, i fixar l’instant són des de sempre l’ambició del dibuix. Aquí el moviment és el de la vida, descrit minuciosament. Marina observa dia rere dia, de vegades d’hora en hora, la progressió ínfima de la línia d’una gemma, el canvi d’orientació d’una fulla, la corba menys precisa d’un pètal, com es venç una tija, l’afebliment de les carns. Aquests signes del temps, de l’envelliment, s’inscriuen com una constatació, com una acta cronogràfica. L’artista, reclosa en un silenci atent, estableix el diari d’una existència silenciosa. Aquestes sèries de dibuixos, properes a les anotacions científiques, evoquen els estudis dels botànics de principis del segle XIX, però sobretot no deixen de recordar certes pintures del segle dissetè que denunciaven les vanitats del món i recordaven la brevetat de la vida.

La recent sèrie “El ventre de la terra”, pintada en homenatge a la seva mare desapareguda fa poc, prolonga amb gravetat el desig de memòria i de signes d’amor. En aquesta sèrie la intenció es fa més ombrívola, la tinta imita les llàgrimes, la terra pesa i l’espai espera la llum, l’arbre –isolat o en grup ordenat- afirma la permanència del que viu. Aquí, com en la sèrie de paisatges, el dibuix no és discursiu, abandona la grafia i s’afirma com a pintura. El gest és viu, lliure o ebri, se sent una urgència, una impaciència per retenir el temps i amassar la terra mare, aquella en què tot s’origina.

Així, l’artista reinterpreta incansablement d’obra en obra l’escena originària, volent retenir l’estimació del que fuig.

Maurice Maillard, comissari de l’exposició

Évreux, 2009