Inici / Exposicions / Silencis
Silencis
Marina Berdalet
2003
Fòrum Balaguer
Vilafranca del Penedès
Descripció
Simplicitat carnal
Per què aquests dibuixos? A què respon la seva estranya –inquietant– bellesa? El cert és que la bellesa ha de romandre inexplicada si no vol convertir-se en alguna cosa per fer bonic. Ara bé, allò simplement bonic mai no arriba a interessar-nos –no és, de fet, digne d’interès. Tan sols l’interessant és capaç d’aturar-nos. Probablement, només ens interessi el que ens convida –o, més aviat, hauriem de dir obliga?– a escoltar. Hi ha bellesa on se’ns convoca a una mena de silenci eloqüent. I cal dir-ho: hi ha bellesa en aquests dibuixos de la Marina Berdalet. La seva cadència ens obliga a callar perquè, potser sense voler-ho, ens lliura a un silenci blanc, innocent i, per tant, cruel.
Ens trobem davant una confirmació del que deia en Pavese a propòsit de l’escriptura: no hi ha art sense obsessió, i –afortunadament per a nosaltres– la Marina Berdalet té un art i, per tant, una obsessió que oferir-nos. Qui té una obsessió té una recerca. I la Marina Berdalet vol amb feliç insistència capturar allò que s’escapa a tot sistema de classificació: la transició entre la vida i la mort, l’essència mateixa del temps. Ella ha entès que l’instant és allò desproveït de direcció i, per tant, de sentit. Aparentment, aquests dibuixos representen el temps de la descomposició. No obstant això, i per la mateixa naturalesa neutra –divina– del temps, també podria tractar-se del contrari –del temps de la resurrecció. La Marina Berdalet ha comprès –ha vist– la naturalesa de tota bellesa, la indiferència entre la vida i la mort.
Aquí es refusa, potser amb decidida virulència, la comuna distinció entre la vida vegetal i animal. En cada una d’aquestes flors s’hi representa la carnalitat de qualsevol existència. Malgrat la seva bondat són, estrictament, flors carnívores.Tota vida és vida en la carn –i, per tant, en el desig. Aquestes formes, lliurades a la mort, desitgen desesperadament i, amb tot, serenament –com només pot desitjar un cos més enllà del Món, un cos definitivament bell.
Perquè hi ha bellesa hi ha soledat. Les formes d’aquestes flors animalitzades resten abandonades sobre un blanc sense misericòrdia –un blanc que tan ens recorda al dels retrats de l’Avedon. La soledat de l’objecte és, sospitem, allò que l’Art veritable cerca. La nuesa –el nu– potser sigui l’únic contingut de l’Art.
L’Art aspira, així, a representar l’ànima –la impossibilitat de reconèixer-nos en l’efectivitat, l’éxit del cos. L’ànima no és altra cosa que la soledat de la carn. Com ara Lucien Freud, la Marina Berdalet ens exposa la més íntima veritat de l’existència, de l’única manera en que pot fer-ho qui té el do de la sensibilitat: oferint-la com a resta invisible de la matèria.
Aquestes formes tan carnals i atemporals ens demostren, un cop més, que tota bellesa –tota espiritualitat– ens lliura a la definitiva soledat del cos.
j j cobbo
